BAIX SEGURASens dubte, un dels majors errors de la Llei d’ús i ensenyament del valencià ha estat la classificació de les comarques en territoris de predomini lingüístic valencià i territoris de predomini lingüístic castellà. Això, entre altres conseqüències, ha servit de magnífica coartada per a dificultar de manera extrema la introducció del valencià, com a llengua vehicular o llengua d’àrea, en l’ensenyament a comarques castellanoparlants com el Baix Segura, a causa de les exempcions d’estudi d’aquesta matèria. Aquestes exempcions han afeblit l’oficialitat de la nostra llengua en aquestes terres i, de retruc, han impedit que els habitants del Baix Segura es retroben amb la seua valencianitat històrica; però, sobretot, ha propiciat que fóra inviable qualsevol projecte de cohesió col·lectiva des de Vinaròs a Pilar de la Foradada.

Al crit de “se nos impone una lengua”, les perversions administratives d’un o altre color polític, bé per acció o bé per omissió (o manca de valentia) durant les darreres dècades d’autonomia, han provocat que a les terres valencianes del Segura apareguen generacions de persones que, de menuts, demanaven l’exempció de valencià per a estudiar una matèria menys que els era imposada -així els ho feien veure i sentir- i, de majors, a l’hora d’ocupar una plaça de funcionari autonòmic o local, havien d’examinar-se’n, de manera que hi aflorava novament eixe sentiment d’imposició. Tot un cercle viciós perfecte que ha exarcebat fins al paroxisme un malentés sentiment de greuge impositiu i ha perpetuat un conflicte lingüístic que mai havia existit històricament ni entre comarques frontereres lingüísticament diferents.

De fet, aquí la Generalitat Valenciana sí que ha fet una inversió en contra del valencià per omissió en les últimes dècades. Ha deixat perdre el cost d’hores, de diners, i de formació acadèmica que ha suposat tenir alumnes exempts sense fer res a la cadira dins les classes de valencià, en els pitjors dels casos, o bé ha contribuït a fer que professors de valencià realitzaren l’hora de guàrdia amb aquests alumnes perquè no molestaren els set o huit que estudiaven valencià amb un altre professor en una altra aula. Això seria impensable en ciutats com València, Alacant, Elx o Castelló, on el castellà és llengua habitual del carrer.

Amb tot, cal reconéixer el treball i l’esforç de desenes i desenes de professors -d’Elx o de Crevillent, però també de Santa Pola, Monòver, Petrer, Beneixama… o d’altres ciutats valencianes- que han anat modulant l’impacte i les conseqüències de l’exempció des dels seus centres de treball al Baix Segura o a poblacions del Vinalopó com Elda, amb un desgast professional i personal molt important enmig de la incomprensió dels companys de professió en molts casos i de sentir-se absolutament abandonats per l’administració educativa autonòmica.

Per a El Tempir, cal construir una base sòlida que pose punt final a l’exempció, que va nàixer com un acte administratiu gradual en el temps, però no generalitzable massivament i que havia d’acabar per convertir-se en un fet excepcional. I no ens falten raons per a construir-la: primer, és un error ben greu pensar que tothom al Baix Segura està en contra de l’ensenyament del valencià i en valencià. Noves generacions universitàries veuen que no és un greuge haver-lo d’estudiar des de primària, perquè no és incompatible amb la identitat lingüística i cultural d’aquesta comarca. La realitat del món laboral els fa despertar de l’engany en què han viscut. Els percentatges d’alfabetització creixen aquí any rere any. El cercle viciós comença a esquerdar-se o, com a mínim, a no ser tan perfecte.

En segon lloc, la Conselleria d’Educació compta amb uns professionals de valencià en aquests centres que coneixen la realitat del poble on treballen i de la comarca en general. Aquest professorat necessita ser escoltat, perquè està disposat a ajudar la Conselleria i sap que cada poble del Baix Segura requerirà una resposta sociolingüística ajustada a la seua realitat, però conjunta per a tota la comarca, com també succeeix en poblacions castellanoparlants del Vinalopó. Però sobretot aquest professorat necessita sentir el suport administratiu perquè la seua faena com a docent i alhora dinamitzador de la llengua no tope amb la incomprensió i el rebuig d’equips directius en molts casos. La nostra campanya “M’agrada el valencià”, que ha recorregut molts d’aquests centres, ha servit per a visualitzar una altra realitat social possible i per a donar suport a aquest professorat.

En tercer lloc, no hi ha ús social sense coneixement. Ja no n’hi ha prou amb estudiar valencià de manera generalitzada en tots els centres del Baix Segura, sinó que també cal estendre-hi la immersió lingüística d’acord amb el futur model educatiu plurilingüe de la Conselleria d’Educació. Valorem des d’El Tempir molt positivament el camí emprés pel Govern de Navarra a l’hora d’estendre el model D (immersió en èuscar) a les zones no bascoparlants d’aquest territori. Si a Navarra s’ha fet aquest avanç sense pensar en cap conjuntura política, aquí es pot fer ja. Per a aconseguir-ho, caldrà temps, inversions econòmiques per a reforçar plantilles i contractar assessors didàctics, un discurs fort i sòlid políticament parlant que contrareste els intents polítics de manipulació espúria que apareixeran, una campanya pedagògicament atractiva que convença els pares dels avantatges d’aquest ensenyament i de ser bilingüe en els mitjans locals, fomentar la coneixença interlingüística i intercultural mútua… i cercar complicitats al sud. I no oblidem els mitjans de comunicació. Cal la tornada urgent de RTVV perquè ha de ser l’autèntica finestra d’entrada del valencià a les llars del Segura. Amb tot, cal que la senten pròxima a la seua realitat, els cohesione socialment amb la resta del país… i frene el discurs valencianòfob que alguns polítics incentivaran en aquestes contrades.

I, en quart lloc, cal que els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana visiten ja el Baix Segura. Visitar vol dir que cal fer que els habitants d’aquest comarca se senten formar part d’un projecte col·lectiu que no els exclou per ser com són i que la Generalitat és al seu costat. O això o continuaran mirant Múrcia com a capital substitutiva. I, com no, la Diputació d’Alacant tindrà un territori on poder desenvolupar el seu projecte d’alacantinitat (variant ofrenador del sud) sense cap trava autonòmica. L’extensió i la promoció del valencià han d’anar acompanyades del desenvolupament de ponts de diàleg, assertivitat i col·laboració amb una comarca que comparteix problemes econòmics i mediambientals amb el Baix Vinalopó, i que, a més, s’han de resoldre: economia submergida, taxes de desocupació elevades, urbanització excessiva de la costa (amb els consegüents problemes de corrupció), necessitat de major protecció d’espais mediambientals, tram de l’AP-7 entre Múrcia i Alacant sobresaturat… La llengua no es pot deslligar d’aquestes circumstàncies, perquè ambdues formen un tot que permetrà als baixsegurins adonar-se que la Generalitat Valenciana és una eina bàsica i imprescindible per al progrés i la millora del seu benestar.

Per a El Tempir, el Baix Segura és fonamental en el projecte de valencianitat plural, divers, inclusiu, solidari i equitatiu que defensem, on el valencià ha de ser la llengua de cohesió social. Si Oriola fou en el passat la segona gran ciutat del Regne de València, ara Torrevella i Oriola són la cinquena i la sisena ciutat del país. Fem que recuperen l’orgull d’un passat esplendorós i que caminen com uns valencians més en el futur que hem de construir junts. Utopia? No. Difícil? Sí, però no impossible. Som a temps. El Tempir hi continuarà contribuint amb altres iniciatives i ens trobaran allà on ens ho demanen per col·laborar i amb esperit d’avançar. Ho tornem a dir. Ens hi arromanguem? El temps passa.

Josep Enric Escribano
President d’El Tempir

(Article publicat el 18 de febrer a La Veu del País Valencià)

Imprimir