BAIX SEGURAÉs lamentable però és així. Passa el temps i la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana no té un full de ruta per a posar punt final a l’exempció de valencià. La virulència, amb què es viu aquest tema al Baix Segura, sobretot, i la por electoral fan que l’exempció siga una anomalia democràtica que, lluny de ser excepcional i puntual (així va ser dissenyada en la primera meitat dels 80), s’ha cronificat fins a enquistar-se en poblacions costaneres tan importants com Torrevella i, amb menor o major fortuna, a la resta de poblacions baixsegurines, juntament amb altres localitats del Vinalopó com Elda o Villena.

Al crit d’un pretés dret a la llibertat d’elegir la llengua d’ensenyament dels fills, s’ha escampat la brama principalment entre àmplies capes urbanes de tot el país que el nou model educatiu plurilingüe imposa el valencià, creença que els partidaris de l’exempció al sud han esbombat a tort i a dret amb l’ajuda de mitjans de comunicació i amb la gran complicitat i el tarannà reaccionari desvergonyit de la dreta política valenciana. I tot davant una certa passivitat dels altres partits que no han estat capaços de crear un contrarelat que frenara aquest desficaci lingüístic especialment al migjorn del país.

Malgrat tot, una novetat recent que cal destacar en aquest conflicte és l’aparició d’unes instruccions que la Conselleria d’Educació ha publicat a fi de regular l’exempció als territoris de predomini lingüístic castellà. Aquestes instruccions, àmpliament reclamades per part d’aquells sectors migjornencs cívics i universitaris més compromesos amb la promoció de l’ús social del valencià, són un conjunt d’intencions i pràctiques tan genèriques que, una vegada més, constaten que s’ha desaprofitat l’oportunitat de caminar cap a l’excepcionalitat de l’exempció de manera que es continuarà concedint sense traves com en l’anterior legislatura i en els tres últims anys. Si legalment no es podia acabar amb l’exempció perquè cal reformar la LUEV, per a la qual cosa no es compta ni amb els vots ni amb el consens necessari, aquestes instruccions, juntament amb altres estratègies, podrien haver estat el camí per a reduir-la al màxim, però tampoc s’ha optat per aquesta altra via.

És cert que les instruccions deixen ben clar als equips directius dels centres educatius que la sol·licitud d’exempció no ha de constar en el sobre de matrícula, costum generalitzat a determinades poblacions significatives i que des d’El Tempir, per exemple, havíem denunciat una vegada i una altra perquè permetia que moltes famílies la demanaren a instància dels òrgans directius d’escoles i instituts. Açò, però, és l’única novetat destacable perquè la resta d’instruccions o bé remeten a una Resolució de 25 de maig de 2005 en ple govern del PP, o bé són d’una bonesa decebedora com quan hi expliciten que “l’organització de l’alumnat exempt en els centres educatius s’ha de realitzar de manera que no perjudique l’alumnat i el professorat que treballa l’ensenyament i l’aprenentatge de la matèria de Valencià a l’aula”. Sorprén aquesta instrucció, no tant per l’objectiu que persegueix, atés que hi ha centres que l’apliquen, sinó perquè haguera estat bé que la Conselleria determinara amb quins recursos i de quina manera s’hauria de materialitzar.

No oblidem que l’exempció du aparellada la necessitat de dignificar els llocs de treball dels professors de valencià al Baix Segura, que moltes vegades se senten desatesos i indefensos davant l’embranzida d’un alarmisme mediàtic injustificat que nega el pa i la sal a la implantació del valencià en aquesta zona. Una bona estratègia és estabilitzar plantilles de docents de valencià als centres per a una continuïtat pedagògica en la promoció de la llengua. Així mateix, cal que el treball d’aquests docents siga respectat per companys i equips directius davant la indiferència i el menyspreu que pateixen. De fet, s’ha d’evitar que es vegen empesos en moltes ocasions a realitzar tasques de guardians dels alumnes exempts, fins i tot en la mateixa aula amb els no exempts. Ells s’han de beneficiar de mesures com desdoblaments de grups o agrupacions flexibles, comptar amb el suport d’un equip d’assessoria amb unes directrius ben clares i uns inspectors que també treballen en la mateixa direcció. Si a hores d’ara es produeix una reducció de l’exempció en determinades zones o centres educatius del sud és gràcies a la implicació dels ensenyants de valencià en els funcionaments dels centres, així com en l’assumpció de tasques directives, mentre esperen una solució (un pla o full de ruta) de l’administració que no arriba ni es materialitza. S’ha de ressaltar també que aquests professors en la tasca acadèmica diària són els qui desfan els prejudicis que comporta l’exempció, uns prejudicis que són brou de cultiu de la intolerància i que han minvat en alguns llocs a costa del desgast personal i professional dels ensenyants, fins al punt que aquests demanen trasllat o canvien de destinació al més aviat possible.

Tanmateix, a vegades no s’és conscient que l’exempció contribueix de manera errònia a fer creure que existeix un pretés dret a la llibertat d’elegir la llengua d’ensenyament dels fills, al qual s’hi al·ludia més amunt. Aquesta suposició, totalment falsa, no fa més que impulsar la desigualtat i la descohesió territorial, cultural, social i lingüística al llarg del país i especialment a les zones castellanoparlants. Novament, cal aclarir que l’administració educativa és qui regula l’ús de les llengües vehiculars en l’ensenyament. Els pares, en conseqüència, sols poden triar aquells models que al País Valencià vehiculen en determinats percentatges (major o menor presència) cada una de les dues llengües oficials segons els seus interessos.

A més, els qui propugnen de manera tan cruenta eixe dret a la llibertat d’elegir la llengua d’ensenyament obliden altres drets com el de la igualtat (o millor dit, el de l’equitat, perquè sense equitat o justícia social, no hi ha igualtat lingüística) i el de la cohesió social. Fins i tot, si l’administració autonòmica i una part dels partidaris d’acabar amb l’exempció no posen en correlació el trinomi llibertat-equitat-cohesió en la seua argumentació diària, serà molt difícil contrarestar l’argument d’un inexistent i hipotètic dret a la ignorància a la llengua pròpia del país, que perjudica greument el futur laboral dels alumnes de comarques com el Baix Segura, la comarca més pobra de tot el País Valencià, i no s’evitaran exempcions capricioses que no tenen en compte el lloc de procedència de l’estudiant encara que arribe de Sueca. Ep! De la llengua espanyola, no n’està ningú mai exempt, siga quina siga la procedència geogràfica de la persona, estatal o estrangera. Visca l’equitat!

¡Com de beneficiosa haguera estat l’aprovació de la llei de la funció pública valenciana que establira d’una vegada per totes la necessitat d’acreditar la competència lingüística en valencià a l’hora d’ocupar llocs de treball en l’administració pública! Haguera contribuït a reduir l’exempció i, per analogia, evitar casos com el de les oposicions a les Corts Valencianes. Fet i fet, no reduir l’exempció de valencià ni actuar perquè tinga únicament un caràcter excepcional i puntual és un precedent per a l’existència d’altres exempcions futures com les dels metges que vulguen venir a treballar (o ser contractats) ací. Evitem, doncs, ser un país d’exempcions.

Josep Escribano
President d’El Tempir

(Un extracte d’aquest article sota el mateix títol, L’exempció de valencià no té full de ruta, es va publicar el 14 de juliol a l’edició valenciana del diari Jornada)

Imprimir