La Dama a Elx!No hi ha res com un informe tècnic ministerial per tal de paralitzar qualsevol reclamació patrimonial d’art provinent d’alguna de les nacionalitats històriques que conformen l’Estat espanyol. I si no, que ho pregunten als bascos, que duen anys i panys reivindicant la tornada del Guernica a Euskadi davant la negativa constant del govern estatal. Per als primers, l’obra pictòrica de Picasso representa el retrat del sofriment i del drama del poble basc durant la Guerra Civil. Per al segon, més enllà d’argüir de manera draconiana qüestions tècniques que impedeixen el trasllat d’una obra malmesa pels constants canvis d’ubicació patits, representa també un altre patiment, un altre dolor, però, en aquest cas, el de tots els espanyols. En altres paraules, allà on el diàleg entre administracions hauria d’imperar a fi de superar qüestions tècniques que permeteren un altre model de gestió cultural del patrimoni estatal i, per extensió, respondre satisfactòriament les reclamacions perifèriques, s’imposen qüestions polítiques. Tot val per justificar les essències històriques i indivisibles d’una nació, l’espanyola, la més antiga d’Europa, com falaçment defensa Mariano Rajoy.

Ara bé, en la construcció d’un relat uninacional d’Espanya, a banda del Guernica, la Dama d’Elx té reservat un paper fonamental. De fet, el sociòleg Vicent Flor denunciava en Twitter un anunci del Museu Arqueològic Nacional (MAN), que custodia feroçment el bust ibèric elxà (amb formigonet inclòs), segons el qual publicitava «Cuando España era Hispania…» a fi d’incentivar l’assistència a aquest espai museístic. El més impactant per a l’observador sagaç és que el MAN associava un terme romà purament geogràfic amb la idea nacional d’Espanya com si no tingueren dret a existir el conjunt de petits regnes independents cristians de l’època que donarien lloc en el futur a les nacions que hui coneixem, incloses Portugal i Andorra. Amb tot, la Dama d’Elx no ha deixat de ser mai una dona espanyola fins i tot abans que l’exministra d’Educació Esperanza Aguirre afirmara sense rubor que l’Estat en què vivim té més de 3.000 anys d’història. Ai las!

No és una dada menyspreable el fet que tant el Guernica com la Dama d’Elx es troben a museus nacionals de Madrid que, per altra banda, serveixen per a construir i difondre identitat nacional, concretament l’única identitat de l’estat-nació possible, per ara: l’espanyola, sinònima de castellana. I a tal efecte, les col·leccions i els continguts d’aquests museus apel·len a representar els pensaments, els mites forjats, l’heroica història (amb triomfs i fracassos) i els valors suprems de com s’ha d’entendre l’espanyolitat. En definitiva, es tracta d’erigir un relat diferenciador envers les altres nacions d’Europa i del món, un relat legitimador històric sobre qui i què hem estat i som, que alhora també ha de contribuir internament a dissipar qualsevol intent de qüestionar la conformació de l’Estat espanyol des de les perifèries.

A més, és ben trist i llastimós que el nacionalisme espanyol necessite un enemic exterior que el cohesione, enemic que, si no existeix, el crea o l’incentiva de manera exacerbada. Una bona prova en són les quaranta-quatre peces d’art que han tornat a Sixena i que eren al Museu de Lleida, ubicació imperdonable per a bona part dels polítics aragonesos i espanyols amb la complicitat de la caverna mediàtica, cosa que ha servit per a l’atiament de la catalanofòbia estatal i l’enfortiment bestial d’un sentiment nacional excloent que no ha desaprofitat l’oportunitat d’humiliar aquells que han gosat qüestionar la integritat territorial d’Espanya. Amb tota seguretat, sense l’existència d’aquest nacionalisme que s’atorga el poder de quedar-se amb obres ben significatives per a la seua causa-relat i fa saltar pels aires unitats museístiques existents, la cooperació i la comunicació haurien fet via a l’hora de resoldre aquest conflicte entre Aragó i Catalunya. En definitiva, doble vara de mesurar: les obres d’art poden tornar a Sixena, però el Guernica no pot anar a Euskadi, ni la Dama a Elx.

Per altra banda, des d’una visió estrictament elxana, cal destacar que, davant la demanda majoritària de la societat il·licitana perquè hi retorne la reina mora –així era coneguda la Dama pels il·licitans a principis del segle passat–, és perfectament comprensible que hi haja qui es mostre reticent al seu retorn perquè ni la població d’Elx en general ni els successius governs locals han mostrat (quasi) mai una actitud favorable de reconciliació, conservació i nova adjudicació funcional (quan fóra possible) amb la resta del patrimoni arquitectònic, sobretot, i històric del terme municipal. De fet, la reivindicació de la tornada del bust ibèric a la capital del Baix Vinalopó no pot servir per a ocultar els greus problemes i dèficits de gestió que presenta la política municipal en matèria de conservació patrimonial abans, durant i després de la crisi econòmica, ni tampoc ser-ne l’únic element que l’esperone. En altres paraules, continuar demanant la restitució de la Dama al seu poble només pot ser creïble si va acompanyat de l’exigència ferma d’una política administrativa municipal adequada i coherent de tot el patrimoni il·licità.

A més, el retorn definitiu d’aquesta obra iconogràfica de la cultura ibèrica no pot quedar sotmesa al postureig d’alguns partits polítics, no tots, en època electoral. La seua presència a Elx no ha de ser fruit de cap cessió temporal o definitiva a la ciutat, sinó que hi ha de ser perquè és el lloc que li pertoca per naixença, per ser de tots els elxans i, òbviament, dels valencians. Amb tot, això no es produirà fins que la immensa majoria de la població valenciana i espanyola no assumisca el caràcter plurinacional de l’Estat i, en conseqüència, hi haja una nova gestió patrimonial, en què cada nacionalitat històrica decidisca quina distribució territorial vol del seu patrimoni històric i legítim, així com quina història expositiva i visual vol bastir als seus museus.

Fer tot això permetria crear pols d’atracció cultural amb derivades econòmiques i d’excel·lència turística ben interessants, més enllà de les polítiques que pretenen fer, dels béns conservats i restaurats, elements d’un parc temàtic a l’aire lliure. Altrament, si no es capgira la concepció uninacional de l’Estat, continuarem patint un relat històric únic, que es construirà de manera excloent des del centre de la península enfront i en contra de les perifèries (i de nosaltres), de manera que el sentiment d’espoliació creixerà en aquells territoris que defensen posseir els seus béns patrimonials. Per tant, la disjuntiva és ben clara: o es canalitza eixe sentiment d’espoliació fins a convertir-lo en una demanda civil irrenunciable com a poble valencià seguint, per exemple, el model de moviment que es va generar al voltant dels Papers de Salamanca a Catalunya, o sols ens cediran unes engrunes (tenir novament la Dama un parell de mesos a casa nostra) per tal de calmar ànims i que no es qüestione la distribució territorial estatal de les peces d’art. Quina opció d’aquesta disjuntiva prevaldrà? Com sempre, la resposta dependrà de l’enfortiment o no de la nostra consciència com a poble il·licità i valencià. Si no s’enforteix, sempre hi haurà qui veurà perfectament que la Dama continue a Madrid perquè les coses d’Espanya han de ser a Madrid.

Josep Escribano
President d’El Tempir

(Article publicat a la revista núm. 433, gener 2018, de Saó)

Imprimir