Portada programaHa arribat el moment que el sud del sud es mire a l’espill sense cap tipus de mala consciència i que es reconega i s’accepte tal com és. Amb tots els seus defectes. Amb totes les seues virtuts. I amb totes les seues contradiccions perquè n’hi ha, i de ben grosses. Sobretot, però, cal que el sud es refaça a si mateix en un projecte amb un denominador comú, ser valencià, si volem continuar sent-ho, perquè ho érem en el passat, i ho serem en el futur en tant que ho som o vulguem ser-ho. No s’hi val la resignació dins una quotidianitat en què cada poble valencià del sud fa “sa guerra” de manera particular perquè preval per damunt de tot l’àmbit de decisió local.

De fet, la pregunta que dóna títol a aquest escrit és ben senzilla de respondre des del punt de vista individual. I tant! Clar que es pot ser valencià i parlar castellà. I col·lectivament? Podem ser valencians sense parlar valencià? Com a col·lectiu, la resposta ja és una altra per a El Tempir. Ho hem comentat en altres ocasions. Al sud se senten valencianes les persones que parlen valencià, a diferència d’altres zones del país, on, per exemple, simplement pel fet d’haver nascut a la Safor, una persona ja se sent valenciana parle la llengua que parle.

Per tant, tornem a l’origen, comencem una vegada més per diferenciar entre “valencianisme” i “valencianitat”, entés el primer com el moviment que defensa els interessos diversos del nostre poble: econòmics, socials, culturals, lingüístics, nacionals… Pots formar-ne part independentment de la llengua materna que tingues. Però la valencianitat ja és una altra cosa. És la qualitat de ser valencià i aquí, de qualitats o de fets, n’hi ha un calaix ben ample: falles, la muixeranga, Joan Fuster, fogueres, comboi, moros i cristians, el Misteri d’Elx, Sanchis Guarner, les gaiates, la pólvora, la paella, el timonet, Vicent Andrés Estellés… Una llista que és ben llarga, fins i tot tòpica i típica en alguns casos, aparentment innòcua si es tracta de fer comboi, encara que al nostre parer la llengua, com a factor de cohesió social del nostre poble, és la que ens dóna identitat. Per a El Tempir la reivindicació del valencià no sols passa per garantir uns drets individuals sinó sobretot també un dret col·lectiu. Alguns relativitzaran la llengua com a factor de valencianitat. Altres pensaran que això és un essencialisme identitari lingüístic ben entorpidor a l’hora d’atraure masses de castellanoparlants cap al valencianisme. Greu error! Els necessitem a tots ells, a tots, per fer créixer el nombre de valencianoparlants, perquè hi haja major transmissió intergeneracional del valencià, perquè el valencià siga la segona llengua patrimonial dels habitants d’Oriola o Villena, per exemple, i perquè siga plenament oficial en els seus usos a tot el nostre territori si volem viure en valencià.

 Al sud necessitem analitzar com estendre la consciència de valencianitat entre tots els qui l’habitem sense que la llengua siga una frontera lingüística identitària insalvable que ens separe i sense que calga renunciar-hi. El nostre port d’arribada no ha de ser i no ho és una “valencianitat regionalista ben entesa” i subsidiària d’altres. S’ha de saber superar les fronteres lingüístiques, personals, culturals, emocionals… de la identitat al sud. En altres paraules, en la mesura que sapiguem veure’ns com a valencians, podrem treballar conjuntament per uns interessos comuns i fer créixer el valencianisme, bo i respectant les particularitats lingüístiques i històriques comarcals del migjorn. En la mesura que sapiguem veure’ns com a valencians podrem reivindicar-nos com a tals en condicions d’igualtat en tots els àmbits (polítics, econòmics, socials, culturals, mediambientals…) davant dels altres valencians. De fet, no hi ha un lloc on ens recorden més la nostra condició administrativa d’alacantins com a València. Per això, El Tempir organitza les I Jornades sobre Llengua i Identitat al Sud els pròxims dies 28, 29 i 30 d’abril al Centre Municipal de Congressos d’Elx. I les organitzem perquè necessitem respostes; però, sobretot, sobretot, necessitem formular-nos preguntes, fer una radiografia més immediata de la nostra realitat per a incidir-hi en els pròxims anys. Necessitem també posar imatges a les emocions i situacions que vivim cada moment. Necessitem veure’ns reflectits en fotogrames que relaten amb cruesa, però amb passió, què som. Necessitem, en definitiva, fer-nos entendre entre els altres valencians. El documental Ser a la frontera sud que estrenarem en aquestes Jornades serà un bon pas en eixa direcció.

I quines preguntes cal fer-se?, us preguntareu. Ací us en deixem unes quantes: Quina és la valoració de la llengua i de la identitat al sud? Compleix el valencià amb la seua funció comunicativa i integrativa? Hi ha transmissió dels usos escolars del valencià en les línies a altres espais socials? Hi ha trets d’identitat valenciana diferents al sud dels de la resta del país? S’assumeix la premissa que la cultura al sud és bilingüe per als sectors valencianoparlants actius i conscienciats? Quins models de col·laboració cultural i de vertebració del sud podem estendre a la resta de poblacions? Quin relat alternatiu de valencianitat s’ha d’oferir al sud i, especialment, al Baix Segura? Podem construir conjuntament eixe relat alternatiu? Com acabar amb el menysteniment i el desconeixement que una part de valencians tenen de la nostra terra?

En definitiva, es tracta de construir una identitat valenciana sense renúncies ni fractures al sud. No ens ha de preocupar tant què fórem en el passat (no ho hem d’oblidar i hem de tenir-ho ben present) sinó què hem de construir junts, on volem anar i què volem ser. Hem de posar punt final a aquesta identitat fràgil que permeta convidar a un altre projecte modernitzador i valencià els qui se senten murcians, espanyols, russos, suecs, equatorians… Si ho vam aconseguir fa segles, per què no ho hem de poder aconseguir ara. Si en l’època medieval d’una amalgama de catalans, aragonesos, castellans, navarresos, occitans, etc., que poblaren les nostres terres, va sorgir una identitat valenciana amb una llengua comuna, per què no ho podem aconseguir ara: tots valencians i una llengua que faça de pal de paller independentment de la pròpia de la comarca o de la tria personal o d’origen. Siguem valents i agosarats. Siguem oberts, dialogants i inclusius. Arrisquem! Per això, us convidem a assistir a les nostres I Jornades sobre la Llengua i Identitat al Sud i a ajudar a respondre la pregunta que obri aquest text: es pot ser valencià sense parlar valencià?

Josep Enric Escribano
President d’El Tempir

(Article publicat el 25 d’abril de 2016 a La Veu del País Valencià)

Imprimir