Actituds contra els prejudicis lingüísticsDues persones matenen una pancarta. Hi podem llegir –i cite textualment: “No a la imposición de un dialecto de minoría”. La imatge, procedent de la manifestació contra el decret de plurilingüisme a la ciutat d’Alacant del passat 10 de març, és una variant més d’aquella oració lapidària, dita en Corts Valencianes, que considerava el valencià com una llengua aldeana. I ja us podeu imaginar que a eixa pancarta van succeir altres lemes en altres tantes pancartes com “En español me siento com un pájaro: puedo volar más lejos”. Gran part dels prejudicis lingüístics denunciats (i desmuntats des d’El Tempir amb el nostre Decàleg d’actituds contra els prejudicis lingüístics) apareixen resumits en aquestes dues sentències que demostren que tenim una part de la societat valenciana (i, per extensió, també a la resta de l’estat espanyol) que és irredempta, és a dir, és impossible dialogar i enraonar amb ells perquè dins els seus paràmetres monocolors només hi ha un bé superior a la democràcia que és el supremacisme del castellà, entés com a l’única manera de ser espanyol. És el reduccionisme dut a la quinta essència.

Més enllà del nombre de persones (escàs, certament) que es manifestaren eixe dia a Alacant i més tard a València, el fet cert és que els lemes del principi expressen prejudicis i estereotips propis del discurs de l’odi (hate speech, com n’anomenen els organismes internacionals), lemes d’una valencianofòbia exacerbada que a tall de missatges senzills i planers, repetits de manera abassegadora a través de mitjans de comunicació que hi donen suport (per acció o per omissió), poden acabar per calar en la nostra societat perquè no hi ha un altre relat a triar (o a comprar), no hi ha una altra narració sòlida dels fets que, de manera pedagògica i en format de contrarèplica, pose en tela de judici els disbarats d’aquest sector, més enllà de les entrevistes i les declaracions setmanals de l’actual govern de la Generalitat Valenciana. En altres paraules, cal crear de manera intel·ligent tallafocs perquè el discurs d’aquests màrtirs de la llibertat contra el decret del plurilingüisme (i més concretament contra el nivell avançat, autèntic salt pedagògic i metodològic del decret) no acabe dominant la realitat. Hem de tenir clar que qui crea el relat, crea la realitat. I, de moment, a l’àgora pública, i sobretot a la del sud, no hi ha més relat que el de la imposició, que es presenta amb un excel·lent embolcall com és el de la llibertat de triar, llibertat semànticament desvirtuada i corrompuda en mans d’aquests cabdills.

A més a més, ens cal aquest contrarelat per a aïllar eixe discurs d’odi perquè la intoxicació d’aquest sector no acabe impregnant altres capes de la població que, amb una informació adequada i amb unes estratègies encertades, podrien (i poden) acabar decantant la balança a favor d’un model de plurilingüisme, on els nivells bàsic i intermedi foren més o menys testimonials en comarques valencianoparlants de manera progressiva (no ho són en totes a hores d’ara) i poc aclaparadores en comarques de predomini lingüístic castellà. De fet, a la creació d’eixe contrarelat haguera ajudat una campanya publicitària informativa potent adreçada als pares perquè haguera apaivagat ànims al sud. I qui diu al sud també diu a altres contrades del país. La valencianofòbia no està territorialitzada, però sí significada per zones.

Ah! I un apunt que caldrà difondre de manera repetida i pedagògica perquè en forme part: els pares no tenen un dret a escollir la llengua en què han de rebre l’ensenyament els seus fills perquè, entre altres motius, és l’Administració educativa qui regula l’ús de les llengües vehiculars en l’ensenyament. Aquesta regulació és competència de l’Administració educativa perquè, d’una banda, forma part de la naturalesa del dret a l’educació que ha de desenvolupar i, d’una altra, de l’organització de l’activitat educativa que ha de gestionar. Compte, però! Això ho diuen sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem de 2013. De fet, ni els tractats ni els tribunals internacionals han reconegut mai als pares aquest pretés dret a elegir la llengua. Una altra cosa és que, una vegada l’Administració educativa haja triat com vehicular les llengües (bé a través d’un sistema d’immersió com a Catalunya o un Programa d’Educació Plurilingüe Dinàmic –PEPD- amb sis nivells en Infantil i Primària i tres en Secundària al País Valencià, per exemple), els pares puguen decidir lliurement a quin nivell del PEPD volen matricular els fills.

En definitiva, el contrarelat s’ha de crear conjuntament, col·lectivament, fruit de sinergies comunes, entre l’Administració autonòmica i les entitats que, amb major o menor posicionament crític cap al decret, hem fet faena a favor de l’esperit del decret, de la metodologia que comportava i de l’excel·lència del nivell avançat. Serà exitós en la mesura que evite la propagació d’eixa intoxicació persistent des d’ara fins a les pròximes eleccions autonòmiques i més enllà. No es pot delegar de manera absoluta la gestió de la contrarèplica en l’Administració, ni les entitats poden desenvolupar la seua faena de base pel seu compte. La resposta, per tant, ens ha d’implicar a tots. També al ciutadà de carrer. Així es podrà contrarestar principalment tant de discurs deslegitimador i victimitzador de polítics, activistes, entitats cíviques… on s’acusa els que busquem la cohesió social de ser els suposats botxins i els que volen perpetuar-se en el seu estatus de comfortabilitat lingüística excloent són les (pobres) víctimes. Cal denunciar insistentment aquest tipus de recurs dialèctic moralment reprovable perquè criminalitza els defensors del valencià, llengua encara postergada i discriminada en molts àmbits, i els acusa de marginar el castellà, una llengua omnipresent en la societat.

Des d’El Tempir entenem que no podem deixar en mans d’aquest sector irredempt els valors de la llibertat, la igualtat i la democràcia. En altres paraules, no es pot permetre que es diga que el decret de plurilingüisme és fruit de les polítiques d’un nacionalisme essencialista, excloent, etc. que ara governa. La resposta ha de ser una altra: la igualtat lingüística és una qüestió de democràcia. Com més igualtat lingüística, més qualitat democràtica. Com més qualitat democràtica, més nivell d’equitat, de justícia social entre parts lingüísticament desiguals. Cal fer pedagogia de l’equitat per a arribar a la igualtat. Aquestes han de ser les coordenades del debat i del contrarelat, i no unes altres. De fet, si excel·lim a augmentar la qualitat democràtica del nostre sistema polític, tindrem més garanties de gestionar la diversitat en una societat complexa com la nostra, on la particularitat lingüística i identitària individidual (fins i tot comarcal) quedaria plenament garantida. D’eixa garantia dependrà que puguem sentir empatia els uns amb els altres. Així podríem construir una societat dins uns paràmetres de conducta integradors i referents per a tots els valencians i en què el valencià ens cohesione, faça de pal de paller, i siga vehicle transmissor d’eixos paràmetres. Ens definirem com a poble pel que farem d’ara en avant (pels reptes de construcció civil valenciana) i no sols pel que fórem en el passat.

Tenim un gran repte. Toca clarificar les coordenades que marcaran el camp de joc i jugar. Sí, juguem, però juguem sent sabedors que ja no tenim noranta minuts de partit. Amb tot, hi ha partits que s’han guanyat en els últims minuts o en pròrrogues. Ara bé, el treball és ben ardu i el camí, llarg.

Josep Enric Escribano
President d’El Tempir

(Article publicat el 5 d’abril de 2017 al Diari La Veu)

Imprimir