notesEnguany se celebren 750 anys de la conquesta del regne de Múrcia per Jaume I. Com a conseqüència d’aquesta campanya i posterior repoblació de tota aquesta zona, nosaltres, els valencians del sud del sud, en una segona tongada, seríem valencians de ple dret anys més tard gràcies al Tractat d’Elx de 1305. I vet aquí que, 750 anys després, la línia Biar-Busot cap a Pilar de la Forada apareix com un territori de valencianitat lingüística i cultural boirosa en l’imaginari col·lectiu de la majoria dels valencians. De fet, molts d’aquests valencians de comarca, en una versió de la nostra realitat prou descarnada, quan es dirigeixen al migjorn del país, ja es predisposen a parlar en castellà perquè ja han donat per cosa jutjada i feta que som terra castellanoparlant. Però també per a uns altres, en una versió més dolça i narcotitzant, es dediquen a reproduir com un mantra el típic tòpic provincià de la millor terreta del món, reminiscència d’una valencianitat que es dilueix amb el temps però que és simpàtica per no qüestionar l’statu quo lingüístic dominant ni el projecte provincialitzador i centrifugador de la Diputació d’Alacant.

Malgrat això, és un error analitzar la situació lingüística que vivim al sud únicament des del nostre particularisme endèmic, ja que aquesta no es pot dissociar alhora del context valencià de les darreres dècades, en què, a grans trets, el valencià ha anat perdent prestigi social i el procés de substitució lingüística ha avançat de manera inexorable en les grans ciutats valencianes.

Amb el canvi de govern a la Generalitat Valenciana al maig de 2015, s’obri un nou període que permet engegar una nova política lingüística que faça efectiva la dignificació i la supervivència del valencià, així com també que el consolide com a eina de cohesió social. Des d’El Tempir entenem que aquesta nova política ha de desenvolupar-se en dos nivells o àmbits que no són excloents sinó totalment complementaris.

Així, en primer lloc, en un àmbit estrictament de sud, cal que el canvi de govern produït a les grans ciutats del migjorn es traduïsca en una acció política clara i ferma a favor del valencià: en uns casos, ha d’anar més enllà del simple i bonhomiós voluntarisme que s’hi practica, necessari però insuficient, perquè en cap cas qüestiona o contradiu la desigualtat lingüística patida, i no dóna mostres de revertir-la; en altres casos, eixa mateixa acció cívica s’ha de transformar en una acció més ferma i decidida, també superadora de la política lingüística que ja es practicava en la dècada dels noranta i que s’hi està instaurant com a línia roja. A més, s’ha de consolidar la majoria valencianoparlant de pobles com Crevillent, Monòver o el Pinós, per exemple, perquè continuen actuant com a pulmons lingüístics, de manera que oxigenen amb recursos humans i efectius Elx i Alacant, com també la resta del Vinalopó, i es convertisquen així en autèntic rerepaís del sud, similar al paper que les comarques centrals realitzen amb València.

En un segon àmbit d’actuació, el paper de la Generalitat Valenciana és fonamental i complementari dels ajuntaments. És imprescindible que el Consell prenga mesures per a garantir la subsistència de les minories lingüístiques urbanes del sud (i, per extensió, de les del país). A més, s’ha d’eixamplar la competència lingüística passiva al Baix Segura i als illots castellanoparlants del Vinalopó, és a dir, que cal estendre el coneixement del valencià entre la joventut (i els no tan joves) d’aquestes zones a fi que amb el temps el tinguen com a segona llengua patrimonial i siguen parlants actius. Això ha de comportar, irremeiablement i sense excuses, posar punt final a l’exempció del valencià de manera gradual i intel·ligent en aquestes zones, cosa que requerirà un nou model educatiu plurilingüe que ho tinga en compte i un discurs clar, sòlid i pedagògic des del Govern davant el rearmament ideològic dels contraris, que es produirà sense cap mena de dubte. Això sí, amb pressupost. Òbviament, el requisit lingüístic i la tornada de RTVV són altres pilars bàsics i fonamentals de l’edifici, que hem de bastir entre tots. Perquè ara sí que es fa efectiva la dita que tota pedra fa marge.

En resum, aquests postulats que El Tempir defensa no han de significar en cap moment que la societat civil valenciana migjornenca haja de plegar-se de braços i esperar que els polítics resolguen aquest atzucac. Tot al contrari, la societat civil ha de vertebrar el territori des dels seus espais socials d’actuació i demanar la resposta immediata i decidida dels polítics que ens governen davant els nous reptes lingüístics oberts. Ja ho veieu, menys de quatre anys per davant per a assolir reptes que ens duguen a la nostra majoria d’edat lingüística. Els polítics governants han de saber que tindran la societat civil activa al seu costat si la somnolència d’aquests mesos s’esvaeix i les fites lingüístiques van aconseguint-se sense pressa, però sense pausa, sense estar pendents d’altres calendaris que no siga el valencià. Tots som conscients, El Tempir inclòs, que és ara o mai. Evidentment, és ara! I és possible.

Josep Enric Escribano
President d’El Tempir

Enllaç a la revista

Imprimir