Tal dia com hui de 1897, exactament ara fa 122 anys, tenia lloc el descobriment de la Dama d’Elx que, sens dubte, ha esdevingut un dels tres símbols identitaris més importants dels elxans juntament amb el palmerar i la Festa o Misteri d’Elx. Amb tot, la Dama d’Elx també és un símbol identitari valencià i que, com a tal, és part del patrimoni col·lectiu i de l’imaginari popular de tots els valencians.

Novament, un any més, El Tempir torna a reivindicar la seua localització definitiva i permanent a la ciutat d’Elx (sense cessions ni concessions) perquè a aquesta ciutat li’n correspon la preservació, la custòdia i la divulgació. És hora que es reclame una nova gestió del patrimoni valencià de manera que els valencians (i no sols els valencians sinó també altres nacionalitats històriques) puguem decidir quina distribució i gestió territorial volem de tots els nostres béns històrics i legítims.

Ara bé, aquesta reclamació perquè siga efectiva requereix que, a més, tant els partits polítics com la població il·licitana prenguen consciència de la necessitat de conservació i divulgació de la resta del patrimoni de la ciutat. Cal una nova política municipal de gestió, recuperació, promoció i salvaguarda de tot el patrimoni d’Elx. La tornada de la Dama d’Elx no pot servir per a tapar el caràcter erràtic d’aquesta política o la seua absència. La dèria iberista de la política municipal (oposició inclosa) no ho és tot ni pot amagar-ho tot. Per això, ens unim a la reivindicació de l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó en la seua demanda del trasllat de les mascletaes pels possibles danys que poden causar a la zona actual del Palau d’Altamira i del Museu Arqueològic i Històric d’Elx (un entorn declarat Bé d’Interés Cultural), que va albergar la cessió temporal del bust ibèric el 2006.

En definitiva, cal que la Reina Mora (així fou coneguda a Elx a finals del segle XIX i principis del XX) torne a la capital del Baix Vinalopó. Cal que la ciutat gaudisca de la Dama i es convertisca Elx en un referent capital en l’estudi i la divulgació de l’art ibèric –perquè, condicions per a ser-ho, en té- sense oblidar la resta del patrimoni que viu hores incertes i malviu amb un pressupost insignificant.

 

 

Imprimir