Hui fa 121 anys del descobriment de la Dama d’Elx i la reivindicació anual de la seua tornada a la capital del Baix Vinalopó s’ha convertit en una mostra més, una de tantes altres, de la manca d’una gestió descentralitzadora i democràtica del patrimoni cultural per part del govern espanyol a tot l’estat, mane qui mane des de Madrid.

Tot val per a justificar un relat uninacional espanyol en què la Dama té reservat el paper principal de l’auca, el de ser el referent patriòtic d’eixe relat en tant que deessa d’una espanyolitat que estava per vindre i per crear-se. De fet, això és així perquè uns partits li reserven eixe paper de referent i, per tant, neguen qualsevol iniciativa de descentralització en la gestió cultural i patrimonial estatal. Altres perquè no saben ni tampoc volen sostraure-se’n, del discurs imperant, encara que en el pla retòric practiquen el federalisme (cultural?). Una vegada més, hi ha molta distància i poca coherència entre la teoria i la pràctica.

A més, la tornada de la Dama també ha d’anar lligada necessàriament a una nova gestió del patrimoni local -reclamada des de fa dècades per diverses entitats civils com El Tempir-, que ha de superar les grans mancances municipals de conservació, recuperació i nou ús funcional (si és possible) dels elements arquitectònics i històrics de la ciutat. No poden restar amagades ni segrestades aquestes reclamacions civils darrere la demanda de la restitució del bust ibèric al poble d’Elx.

Un any més, des d’El Tempir reivindiquem la localització definitiva i permanent de la Dama a Elx, sense cessions ni concessions, perquè a aquesta ciutat li’n correspon la preservació, la custòdia i la divulgació, per sentit comú i per respectuositat envers els elxans i els valencians. No es pot tractar amb menyspreu propostes descentralitzadores que tenen en compte qüestions identitàries i territorials que fins i tot poden convertir en un pols d’atracció cultural la ciutat d’Elx com a referent de l’art ibèric.

Imprimir