Bon dia!

Fa un any, en la nit dels 7ns Premis El Tempir, ningú s’haguera imaginat que mesos després una situació de pandèmia ens transformaria tant la vida. De fet, ens ha retornat a la fragilitat humana, de la qual no érem conscients perquè pensàvem que ho podíem tot. Fins i tot hem constatat que fer una simple abraçada o beset a les persones que ens estimem o volem podia posar en risc la nostra salut i la de qui ens envolta.

També aquest temps ha servit perquè ens adonem que només reeixirem d’aquesta situació si sabem combinar l’actuació conscient individual i la col·lectiva, solidàriament, col·laborativament. A més, hem observat que hi ha qui, per tal garantir-se un mínim de benestar social en aquests temps d’inseguretat i d’incredulitat, confia la seua seguretat a aquells que defensen un control social total en perjudici dels nostres drets. En definitiva, vivim moments adobats per a la por. Naixen monstres que es nodreixen de la desconfiança i el recel. Evitem que aquests monstres coarten les nostres llibertats.

Amb tot, d’un any ençà, el panorama no ha canviat gens: continuem vivint en unes circumstàncies democràtiques de qualitat ben dubtoses; els nostres drets lingüístics continuen sense ser garantits en condicions d’equitat amb el castellà, i l’excés de control social xoca contra la necessitat d’una solució plural i diversa de la pandèmia, adaptada a les diferents realitats nacionals de l’estat, que dispose del suport i d’una ajuda econòmica estatal ben organitzada i gestionada amb solvència envers el teixit productiu i aquells sectors socials més febles.

A casa nostra, i més concretament en l’àmbit en què treballa El Tempir, continuem veient amb molta preocupació que, quasi vint mesos després de les últimes eleccions autonòmiques al País Valencià (28.04.19), desconeixem quina és la política lingüística dissenyada pels actuals inquilins de la Conselleria d’Educació i, per extensió, de la Generalitat Valenciana. No hi ha estratègia ni objectius clars en la defensa i la promoció de l’ús social del valencià. El primer pacte del Botànic no en preveia cap mesura. Això ja era un símptoma preocupant. El segon només fa esment de la necessitat de regular la competència lingüística dels funcionaris de l’administració valenciana i de l’aprovació d’una llei d’igualtat lingüística. Quant a la primera, no sabem quan se n’aprovarà el reglament regulador, i temem que hi haurà excepcionalitats, cosa que confirmaria una vegada més que hi ha qui vol que continuem sent un país d’exempcions. A més, vista la situació política que vivim, és contraproduent que tarde a ser aprovat. Quant a la segona, no hi ha la voluntat política de crear-la mentre els drets lingüístics en el camp de la sanitat o de la seguretat ciutadana, per citar-ne dos exemples, continuen sent conculcats cada dia.

En un seminari recent que coorganitzàvem conjuntament amb la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València, vaig dir públicament que no dubtava de la voluntat del conseller Marzà ni la del director general de política lingüística, el senyor Trenzano, d’avançar en l’extensió de l’ús social del valencià. De fet, tampoc no ho han tingut fàcil a causa de la judicialització que fa la dreta de totes les causes lingüístiques i a un sistema judicial autonòmic a la contra. Malgrat tot, s’ha de convenir que la Conselleria no ha explorat els màxims de la competència lingüística en el sentit, per exemple, d’impulsar convenis de col·laboració amb sectors com els de les notaries que asseguraren als valencianoparlants no patir cap demora a l’hora de tenir una escriptura de compravenda en valencià; o bé, impulsar l’ús del valencià en l’àmbit del lleure per al jovent. En aquests casos es podria haver avançat molt sense el torpedinament constant judicial. S’ha fet això? No! El balanç no pot ser una llei de plurilingüisme naïf, uns mitjans de comunicació públics sense el pressupost que tocaria, un decret regulador de l’oficina de drets lingüístics mig anul·lat (bé podríem haver triat una altra fórmula jurídica per a aprovar-la) i una reciprocitat amb TV3 i IB3 que no hi arriba més per voluntat política que per un múltiplex.

En definitiva, El Tempir reclama una política lingüística gradual, zonificada i sectorialitzada. En altres paraules, una estratègia global i ben enraonada. L’immens formatge de gruyère que sociolingüísticament conforma el País Valencià requereix actuacions adaptades a les realitats concretes com el sud. I ho reclamem perquè el procés de minorització lingüística no cessa al sud ni tampoc arreu, però la situació actual del sud bé pot ser el futur de la de les comarques de més al nord. Som un país de suds, així, en plural. Ho torne a repetir. Som un país de suds, així, en plural. No debades, València ciutat constitueix un altre sud ben particular, no geogràficament respecte a nosaltres, però sí sociolingüísticament. Qui no ho veja, no ha entés encara el país que tenim. No ha entés encara en quines coordenades ens movem. No ha entés encara que cal actuar ja. La pandèmia ni pot ser una excusa per a no fer-ho ni el còmplice que ho tapa tot. Tampoc l’estratègia electoral.

La mala salut de ferro del valencià ens interpel·la a tots a pressionar de manera continuada els poders públics de manera individual i col·lectiva a fi que es produïsquen els canvis estructurals que la llengua necessita. Per això, cal empoderar-nos de manera individual amb el desenvolupament d’una consciència crítica, que bé es pot treballar a l’ensenyament i fora d’aquest, i col·lectivament entre entitats des del respecte i el reconeixement de l’altre.

No solament això. De manera imperiosa cal posar al dia els discursos favorables al valencià. La defensa de la llengua ha de tenir cabuda en altres discursos i anar associats a aquests, és a dir, impregnar-los profundament. Per exemple, on resta la defensa de les llengües minoritzades en els discursos contra el racisme? I en el feminisme? I en els drets humans? I en la diversitat afectivosexual? I no sols això. Hem de deslliurar-nos dels discursos catastròfics de l’estat de la llengua com també dels discursos del comboi, els de tot va bé o progressem. Per què? Perquè ens tenallen, ens paralitzen. Al remat, ¿de què serveix crear alumnes competents en valencià si després ni l’administració ni part de la nostra societat creen espais segurs que en faciliten l’ús sense que la llengua aparega estigmatitzada?

I un apunt últim. I les comarques castellanoparlants? Hi ha cap política, programa o pla pensats per a aquestes comarques? Permeteu-me que parle del Baix Segura. No hi ha un territori castellanoparlant valencià amb tant de pes demogràfic i econòmic com el d’aquesta comarca, que, a més, concentra la cinquena i la sisena ciutats del país. El Baix Segura és una terra de contrastos sociolingüístics. És cert que ens trobarem sectors fortament mobilitzats contra el valencià o el plurilingüisme, però també hi ha gent que espera que empatitzen amb aquesta terra i ser tractats com uns valencians més, particulars això sí, però uns valencians més entre valencians. Diuen que és comarca castellanoparlant, però actualment hi naixen valencianoparlants i fa poc hi hagué el primer casament en valencià en l’Ajuntament d’Oriola. Però això no ix en les notícies. Això es desconeix sota el rebombori d’aquells que amb el soroll de sempre ens volen impressionar dient-nos que ells en són molts, però la realitat és que ells podrien ser-ne menys dels que ens pensem, magnificats sempre per les ajudes dels mitjans de comunicació locals i partits de signe polític ben distint. Per cert, ja n’hi ha prou que Miguel Hernández siga l’únic referent cultural del sud. No sols dona nom a una universitat sinó també ara a l’aeroport d’Elx-Alacant. I tot amb la complicitat de l’esquerra, de la que ho proposa i també de la que calla o atorga. Això no impedeix que el seu llegat no requerisca la promoció, el respecte i l’estima de tots nosaltres. Ell és un valencià més. Així i tot, es veu que volen condemnar el sud a un etern paper de subordinació i subsidiarietat lingüística.

I malgrat aquests clarobscurs, la societat no ha deixat de treballar per fer avançar el país des de la persistència. O, en altres paraules, la realitat sense aquests elements civils tindria un component més amarg. Són justament aquests components civils els que hui ens convoquen i El Tempir els guardona.

Agustí Agulló i Marcos, Premi El Tempir en la categoria d’Elx, representa l’exemple de ciutadà empoderat amb consciència crítica, al qual al·ludia abans, que ha fet de la defensa del valencià un eix important al llarg de la seua trajectòria vital, tant en El Tempir, però, molt especialment, al capdavant del Casal d’Elx-ACPV. Ell, anima mater d’un dels millors casals de què disposa ACPV –per no dir-ne el millor (no ho dic per l’edifici, ho dic perquè el Casal és Agustí com Agustí és al Casal)–, ha  sabut convertir aquest espai, a força de treballar incansablement, en punt de trobada i de cohesió dels sectors valencianoparlants de la ciutat i de la comarca. A la seua vàlua professional s’uneix l’estima i l’admiració de tots els qui hui som presents ací i també dels qui no han pogut vindre per qüestions de capacitat de l’espai, però així ens ho han manifestat. Agustí és la professionalitat i la bona persona disposada a ajudar on faça falta. I sempre, al seu costat, la inseparable Maribel, estimada també per tots nosaltres (t’estimem a tu també, Maribel). Ell representa l’exemple de l’activista amic (50%/50%) que no dona cap batalla per perduda, perquè amb la perseverança s’acabarà per obtenir el fruit desitjat. Agustí, tens tot el nostre afecte i reconeixement.

La Muixeranga d’Alacant, Premi El Tempir en la categoria de Sud, és l’exemplificació del canvi de discurs que reclamava adés. No sols ha recuperat un espai per a oxigenar la valencianitat lingüística i cultural a la ciutat d’Alacant sinó que, a més, sap combinar perfectament la reivindicació de la cultura popular amb el compromís ferm amb les causes socials més diverses. I això dota la Muixeranga d’un discurs únic, però alhora plural i obert a la societat alacantina. Amics de la Muixeranga, sou un model a seguir arreu del país. Aquest tret tan distintiu vostre suma, ens fa avançar com a país i mostra que hi ha un altre sud per descobrir, per estimar i també per ser imitat i exportat. La gent del sud som gent que ens tenim a nosaltres mateixos per fer progressar aquesta terra i això ens obliga a ser enginyosos i audaços quan ho tenim tot en contra. Vosaltres sou això també. Cada vegada que alceu una torre, envieu un missatge de força i coratge a totes les persones de les comarques del migjorn, que viuen la seua valencianitat quotidianament entre la incomprensió i la indiferència dels altres, però amb l’orgull de ser el que són o som: valencians del sud. Les vostres torres són les nostres esperances. Enhorabona i a continuar avant! Estem amb vosaltres.

I, finalment, el Col·lectiu Ovidi Montllor, Premi El Tempir en la categoria de País, és l’instrument perfecte que crea la societat valenciana i, més concretament, la que canta en valencià, a fi de defensar la dignificació i la professionalització de l’ofici i de dignificar la nostra cultura com una més entre totes les cultures europees. En altres paraules, quan la llengua passa per una situació delicada, el COM és l’exemple de l’espai segur en què la llengua no és marcada, no és estigmatitzada, tal com deia fa uns minuts. És la iniciativa social que s’organitza per arribar a les masses fent música i, de retruc, que la llengua ocupe l’espai públic a pobles i ciutats valencianes i siga capaç d’obrir vies de difusió als mitjans de comunicació. Això sí, amb molt de treball i esforç! Però hi sou! És una manera increïble de fer interessant i atractiva la llengua, sobretot per al jovent, però també de donar valor a tota mena de producte musical en valencià. I això sense perdre cap connexió amb el llegat musical dels qui us han precedit. El guardó que heu acceptat, amics del COM, ha de servir per a enfortir la xarxa de resistència que sou i que ha fet possible i palés la pluralitat de l’escena musical actual en la nostra llengua mitjançant els vostres Premis Ovidi Montllor. Sou l’exemple de societat civil organitzada i conscient que ha eixit a guanyar una part del futur que ens correspon col·lectivament. Tant de bo aquest exemple fora seguit en altres àmbits socials.

Per concloure, els guardons d’El Tempir han de ser per a tots vosaltres un al·licient, una injecció de moral i d’il·lusió malgrat les circumstàncies tan adverses que la cultura valenciana ha patit i pateix. Ens sentim honorats que hàgeu acceptat aquests premis, perquè sou vosaltres qui els prestigieu amb l’acceptació sincera i amical amb què ho heu fet. Ara sou ambaixadors dels ideals d’El Tempir. Nosaltres, per la nostra part, també aprenem de vosaltres i ens impregnem de la vostra manera de fer i de ser.

Ho vaig dir fa un mes i ho torne a dir ara. El valencianisme a casa nostra només té dues opcions: persistir o obstinar-se. Obstinar-se a sobreviure és optar per mantenir el que tenim (mantenir l’statu quo), arreplegar-se a les fronteres, mer instint conservador que no permet avançar. La política lingüística (i cultural) ha d’eixir de l’obstinació a casa nostra. Per contra, persistir és eixir de la confortabilitat per guanyar el partit o, a tot estirar, avançar. Entre persistir i obstinar-se, clarament El Tempir opta per la persistència, perquè és garantia de canvi per decisió ferma com la dels guardonats de hui.

Moltes gràcies! Fins als IX Premis El Tempir.

Discurs del president d’El Tempir, Josep Escribano, llegit el dia 30 de novembre dins els VIII Premis El Tempir al Centre Cultural les Clarisses

Imprimir