Hui, 4 d’agost, torna a celebrar-se el dia del descobriment de la Dama d’Elx en una situació ben especial: d’una banda, la pandèmia impedeix que se celebre tal com té lloc al jaciment de l’Alcúdia cada any i, d’una altra, el Senat ha tornat a dir no a la cessió permanent del bust ibèric a la capital del Baix Vinalopó.
Per a El Tempir, una vegada més, es torna a demostrar que els partits polítics estatals fan servir un discurs maniqueista i manipulador sobre la tornada de la Dama d’Elx segons l’àmbit territorial des d’on la reclamen: a Elx la reivindiquen com si fora l’única política patrimonial municipal possible i sempre per interessos electorals; a Madrid uns i altres deneguen cap cessió per continuar defensant una gestió del patrimoni estatal purament centralista per por d’obrir la capsa de Pandora (noves reclamacions d’altres punts de l’estat).
Tanmateix, la Junta Directiva d’El Tempir torna a reclamar la seua localització definitiva i permanent a Elx perquè correspon als elxans la preservació, gestió i divulgació del bust ibèric sense cap mena de concessió local ni temporal, ni tan sols com a delegació del Museu Arqueològic Nacional (MAN). La Dama d’Elx ha de ser l’eix vertebrador d’un museu centrat en el coneixement i la difusió de l’art ibèric. En altres paraules, un espai que també funcione com a centre d’interpretació i d’estudi d’aquesta cultura. Aquesta proposta, llançada pel batle Carlos Segura el 2017, encara no s’ha fet realitat ni s’han fet passes per a materialitzar-la.
A més, d’ençà de 2017, la política municipal quant al patrimoni no supera el reclam electoral de la Dama d’Elx mentre continua sense actualitzar-se el catalàleg patrimonial d’Elx; de fet, ni tan sols s’ha demanat la declaració de BIC del pont vell, el pont nou i l’aqüeducte tal com ha assenyalat una vegada i una altra l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó, denúncia a les quals ens unim. Fins i tot, la protecció, conservació i restauració del Mercat Central continua en l’aire més de 7 anys després que entitats civils i veïnals reclamaren (i encara ho fan) començar la recuperació d’aquest espai per a la ciutat.
La restitució de la Dama d’Elx ni pot tapar les deficències greus de les polítiques municipals il·licitanes en gestió patrimonial ni ser-ne l’objecte central. En definitiva, ens trobem davant la desídia com a tret distintiu de la política patrimonial municipal malgrat la lenta conscienciació ciutadana davant aquest problema.