Amb comptades excepcions, en la majoria d’estats que mantenen una actitud despenalitzadora -i torpedinadora alhora, no ens enganyem- amb les llengües pròpies com el nostre, s’hi constata que una gran part de la societat considera que els drets lingüístics sempre són els últims drets a ser defensats, protegits i reivindicats de manera que es troben al final d’una llarga cadena de drets que van davant (com si els lingüístics no foren drets humans i fonamentals i, a més, transversals als altres drets), cosa que també succeeix exactament igual amb la sostenibilitat lingüística: la defensa de la sostenibilitat mediambiental i econòmica, per exemple, sempre són prioritàries a la lingüística, com si hi haguera sostenibilitats de primera i segona classe.
Davant aquest panorama cal no oblidar tres qüestions bàsiques: la primera, la UNESCO estableix un vincle d’importància vital entre la sostenibilitat i la diversitat lingüística; la segona, recordem que el que és natural al món és el plurilingüisme, perquè el monolingüisme és una autèntica excepció que una immensa majoria de nacions eleven a principi únic i uniformitzador; i la tercera i darrera, d’acord amb les dues anteriors, cap societat pot ser considerada democràtica i igualitària si nega la diversitat lingüística interna. Per tant, combatre aquesta diversitat és coartar la llibertat individual de les persones i les col·lectives com a minoria nacional. Tot plegat, és refusar la pluralitat.
Per tant, és hora que entre els factors que determinen el progrés i la cohesió social d’un país compte el respecte i el desenvolupament d’un plurilingüisme equitatiu i sostenible. En altres paraules, a major sostenibilitat lingüística, major justícia social, igualtat i llibertat per a tots els parlants de les diferents llengües en un estat.
I com s’avança entre la preservació de la diversitat lingüística? A casa nostra passa irremeiablement per una doble via: d’una banda, rebutjar l’homogeneïtzació a què ens volen sotmetre els qui rebutgen qualsevol acord politicosocial a favor del valencià, perquè saben que sempre és més controlable una societat amb una sola llengua; d’una altra, reforestar lingüísticament els nostre espais més immediats i vitals des de l’actitud assertiva i coherent en l’ús i la defensa del valencià com un primer àmbit de lluita per la sostenibilitat lingüística. En conseqüència, per a reforestar, El Tempir creà un decàleg de pautes i conductes a seguir per a ser sostenibles lingüísticament a fi de preservar la linguodiversitat a casa nostra i al món. Així, el decàleg ajuda a reforestar el món d’equitat lingüística i a suprimir prejudicis. També impulsa a desfer-se d’aquelles actituds de dimissió, desafecció o submissió lingüística que ens han fet aprendre al llarg dels segles mitjançant càstigs, premis o pressió social. Es tracta de modelar la nostra conducta lingüística i convidar més gent a fer-ho.
En definitiva, tothom pot ser exemple i model de conducta a seguir a favor del valencià. Les llavors lingüístiques que plantem ara, per força, germinaran positivament. O no som molts de nosaltres fruit de la faena d’altres persones que reforestaren en pitjors situacions polítiques que l’actual?
Josep Enric Escribano
President d’El Tempir
L’article Reforestar lingüísticament el país fou publicat en la revista Allioli núm. 288 de l’STEPV-Intersindical Valenciana.
