El requisit lingüístic als funcionaris ha estat una reivindicació històrica per la capacitat que tindria d’incidir de manera determinant en la normalització d’un àmbit fonamental, com és el de les relacions de la ciutadania amb l’administració. Tanmateix, l’anunci de regulació del requisit ha vingut acompanyat d’un futur decret de reconeixement de la competència en valencià de l’alumnat de secundària i batxillerat que, en la pràctica, buida de contingut el requisit: en acabar l’institut la immensa majoria d’estudiants podria incorporar-se a l’administració pública sense més coneixements de valencià que els que efectivament haja assolit durant l’escolarització.
Per això, El Tempir reclama que es modifiquen els plans formatius de tot el funcionariat, el que s’incorpora a l’administració com també el de carrera, per a evitar que el resultat de tot plegat siga una administració traduïda amb una llengua de plàstic, i, molt especialment, que incidisca en les actituds lingüístiques dels servidors públics.
I per què ho diem? D’una banda, per diverses raons:
- És paradoxal que, per un costat, es concedisca a alumnes de BAT el C1 per tan sols haver cursat la matèria de valencià en eixa etapa obligatòria i haver-la superada amb un 7 i, per altra, que la disposició final segona del projecte de decret de reconeixement de la competència lingüística també autoritze que es concedisca el C1 a alumnes amb un 5 en l’àrea de valencià i que haja estat exposat a un 50% de matèries vehiculades en valencià. ¿Això vol dir que els del 7 sense haver estat exposats a un 50% de matèries vehiculades en valencià són competencialment iguals que els del 5? És tot plegat un contrasentit, sobretot quan en els exàmens de certificació demanen una puntuació mínima entre un 60 en la JQCV i un 65% en les escoles oficials d’idiomes per a obtenir un apte. Sembla que aquí el que és important és concedir el títol de C1 com siga.
- Concedir el títol de C1 als alumnes de batxillerat que obtinguen un 7 en els cursos que configuren aquesta etapa d’ensenyament postobligatori és un despropòsit per diversos motius:
a. Tots els professors de valencià són conscients que els alumnes quan acaben batxillerat no tenen un nivell competencial en la llengua pròpia equivalent al C1. Amb tot, en el cas remot i hipotètic que dominaren perfectament la gramàtica, no tenen la maduresa per a produir textos d’aquest nivell.
b. Ara els professors de l’àrea de Valencià en BAT es veuran molt pressionats pels alumnes perquè els posen un 7 i accedir al cobejat C1. No n’hi ha prou amb la pressió que reben tant per un “suficient” o suficient de ficció, que els permeta anar a la prova d’accés a la universitat, com per accedir a la carrera que volen estudiar (imaginem alumnes de ciències que volen accedir a Medicina).
c. És paradoxal que es concedisca aquest C1 quan després no se’ls demana aquest nivell en la PAU, en què s’apliquen uns criteris de correcció cada dia més laxos i ben llunyans dels criteris que s’apliquen en la JQCV.
d. Mentre que no es garantisca que tot l’alumnat acabe dominant la llengua pròpia del país -i el sistema educatiu plurilingüe amb un PEPLI a la carta no ho permet i la Conselleria d’Educació desisteix d’exercir una vegada més el paper de garant perquè s’aconseguisca- s’ha d’evitar que es concedisca automàticament el C1 en BAT.
e. Resulta també sorprenent que amb la concessió del C1 a alumnes de BAT es vulga tractar el valencià com una autèntica llengua primera o L1 en un sistema educatiu com l’actual, que és lluny d’aquest tractament i, per tant, tracta la llengua pròpia com a L2. És deplorable! No vivim en una societat en què el valencià haja aconseguit el paper de llengua de cohesió social.
f. Aquest nou decret de reconeixement de la competència lingüística en valencià només garantirà un títol, i no ciutadans prou competents en la llengua pròpia i oficial del país. En conseqüència, es devalua l’exigència de coneixement del valencià i es desvirtua de manera greu el sistema que garantia l’accés al C1 i, per extensió, la JQCV com a autoritat de referència.
g. I sense una inspecció que faça complir els projectes lingüístics de centre a l’educació pública, molts més incompliments hi haurà en l’educació privada i/o concertada, on en molts casos els alumnes assoliran una titulació en valencià que restarà ben lluny de les competències reals que haurien de tenir. Assistirem així a una altra segona devaluació dels certificats de C1, que a més es regalaran.
h. Es desconeix quina és la competència lingüística aconseguida pels alumnes en Batxillerat, justament quan aquests cursos contenen contingut que tenen poc a veure amb la consecució d’un C1 o fins i tot d’un B2. A més, sembla que no es preveja cap mecanisme que avalue els resultats del decret de reconeixement de competència ni previsió de corregir-ne els defectes, qüestió molt important.
i. Si la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport considera que els alumnes amb un 7 en BAT tenen el nivell de llengua necessari per a obtenir un C1, com és que no s’aplica el mateix barem en l’acreditació de l’anglés? Això manifesta que la Conselleria assumeix uns prejudicis que es troben fortament arrelats entre els alumnes: és més útil l’anglés que el valencià i, per tant, queda justificat que dediquen més esforços a aprendre la llengua estrangera que la pròpia. De fet, es constata cada vegada més que els alumnes es preparen per a superar una prova d’acreditació de nivell C1 d’anglés, però no sempre per a una de valencià, com ara en les proves de la JQCV, la CIEACOVA o de certificació lliure en escoles oficials d’idiomes.
Per a El Tempir, si aquests alumnes volen obtenir el C1, haurien de superar la prova pertinent. Això ens evitarà que en el futur hi haja persones que no dominen el valencià i ocupen llocs de treball en detriment dels qui sí que en tenen el domini. A més, caldria que l’administració educativa valenciana i els professors de valencià reflexionaren conjuntament a fi de fer que l’ensenyament de la llengua se centre sobretot en les capacitats expressives orals -que no s’assoleixen amb escreix en BAT-, però també en els escrits dels alumnes -que s’han acostumat a fer textos de 75 a 150 paraules en la selectivitat. És trist que el 2n de BAT s’haja convertit en un curs preparatori de la PAU. També els claustres haurien de reflexionar i prendre les mesures necessàries perquè els alumnes acaben tenint la competència adient en valencià. El Tempir considera que aquesta proposta de reconeixement competencial en aquestes condicions s’ha de retirar.
D’una altra banda, som davant d’una altra oportunitat perduda d’incidir en la capacitació del professorat universitari. L’alumnat universitari a penes rep formació lingüística específica en terminologia o producció de documentació i comunicacions en valencià aplicades al seu futur professional i no té garantit un mínim d’hores de docència en valencià quan acaba el seu pas per la universitat. Aquesta situació es veu agreujada per la retallada de la inversió de la Direcció General de Política Lingüística i Gestió de Multilingüisme en l’àmbit universitari, que ara pretén condicionar les ajudes o subvencions que concedeix a les universitats sobretot a la convocatòria de proves de coneixements de valencià. En definitiva, és com si la DG de Política Lingüística es volguera desentendre a poc a poc d’una de les seues funcions: garantir la competència lingüística dels ciutadans.
També cal no oblidar que hi ha dos circumstàncies que, en la nostra situació lingüística, faran que el futur personal docent no dispose de prou formació en valencià en la seua especialitat: en primer lloc, per l’escàs èxit que podem augurar als itineraris universitaris de formació en valencià, després de l’anunci del decret, cosa que agreuja la situació provocada per la retirada dels programes de capacitació i mestre, que en el cas de la Universitat d’Alacant han fet minvar considerablement l’ensenyament en valencià que s’hi feia; i, en segon lloc, per la flagrant absència d’un tractament específic de la didàctica en valencià en els programes dels màsters oficials de professorat. Què passarà amb aquells llicenciats -no tots, però sí en una gran majoria- en carreres diferents de Filologia Catalana, que no han fet cap assignatura de llengua i literatura en català ni n’han cursades les suficients, i els permeten exercir com a professors de valencià? Compliran amb solvència la seua funció? I si entren a l’ensenyament per una adjudicació d’una plaça de difícil cobertura també? Seran exemplars en l’ús del valencià dins i fora de l’aula al centre educatiu? Recordem que els professors de valencià han de ser experts en la seua matèria, a banda de lingüísticament competents. Un C1 no és garantia de res quan el valencià és llengua minoritzada a casa pròpia.
En definitiva, no és possible que confiem tots els ous de la normalització lingüística a la cistella de l’educació, per molt important que siga aquest àmbit, i menys encara si no està ben preparat. A la Direcció General de Política Lingüística li cal valentia i ambició. Com a societat ens cal el disseny i l’estratègia d’una política lingüística transversal, és a dir, representants polítics exemplars, servidors públics convençuts, recursos, plans estratègics i territorialitzats i accions en tots els àmbits socials ben planificats en el temps.