D’ençà que tingueren lloc les últimes eleccions autonòmiques, continuem expectants per conéixer la política lingüística del Botànic II, més enllà de declaracions institucionals que repassen les “fites” lingüístiques aconseguides, algunes de les quals han topat amb l’habitual sostre judicial i legislatiu de l’Estat. N’és un exemple com ha acabat de malparada l’Oficina de Drets Lingüístics (ODL) de la Generalitat.
Ara bé, no tot és imputable a un ordenament judicial a la contra. D’una banda, la política lingüística valenciana no ha arribat a explorar el màxim competencial en aquesta matèria, ni tan sols en accions tan planeres com, per exemple, aconseguir incentivar l’ús del valencià en les notaries perquè tothom puga accedir sense demora a la seua escriptura notarial de compravenda en valencià. D’una altra, aquesta política lingüística continua movent-se entre la tebior i la manca d’aspiracions, perquè ha passat a ser un objectiu de tercera o quarta fila. Continuem esperant l’aprovació de la competència lingüística prevista en la llei de la funció pública o el decret que regula les certificacions de valencià o d’anglés dins l’actual model de plurilingüisme.
I si fem una mirada territorial més profunda, al sud continuem demanant una política lingüística territorialitzada que ajude a enfortir les minories lingüístiques urbanes de les ciutats grans i mitjanes i que tinga en compte la seua idiosincràsia. No oblidem tampoc la problemàtica de l’exempció al Baix Segura, la qual rep per resposta el silenci administratiu de la Conselleria davant les demandes de fer-la excepcional i puntual.
Davant d’aquesta situació, quines solucions hi podem aportar? Per a nosaltres, és fonamental un llibre blanc que determine quines són les estratègies lingüístiques a seguir i els objectius a aconseguir a mitjà i llarg termini. Sense objectius i estratègies és difícil de planificar una política lingüística digna, que tinga en compte el jovent, autèntic recanvi generacional i garantia futura de la llengua.
Aquesta política lingüística demana també un nou lideratge discursiu a tot el país i, molt especialment, al sud. Si no s’exerceix aquest lideratge, altres (la Diputació d’Alacant) el faran a la contra amb els resultats coneguts per tots. Això sí, lideratge sense renovació de discursos tampoc no té molt de recorregut. Ni són útils els discursos apocalíptics ni tampoc ho són els discursos d’un cert realisme màgic cofoi, el del tot va mínimament bé, sense trepitjar el peu de ningú. Uns i altres són altament desmobilitzadors. Ja és hora que el discurs de defensa dels drets lingüístics també n’impregne d’altres com el feminisme o l’antiracisme, per exemple.
Cal repensar les polítiques lingüístiques: l’autonòmica, la municipal i la de les diputacions, polítiques que cal combinar-les amb les socials i les educatives, fins i tot les econòmiques i urbanístiques, a fi de cohesionar la societat. Agosarat? No! Imprescindible! Totes aquestes actuacions han de crear contextos facilitadors de l’ús del valencià, espais segurs en què no siga llengua marcada. O això, o no té sentit que als centres educatius es creen jóvens lingüísticament competents en la llengua pròpia del país si després no la poden fer servir a les ciutats, sobretot.
Acabem per on hem començat: el valencià té qui li faça o escriga una política lingüística digna? La coneixem? Això i no altra cosa s’ha d’exigir. La resta caurà (o ha de caure) pel seu pes.
Josep Enric Escribano
President d’El Tempir
L’article Ens cal una política lingüística digna! fou publicat en la revista Allioli núm. 280 de març 2021