S’ha produït un nou cas de discriminació lingüística en l’àmbit sanitari, més concretament al Consultori auxiliar de salut doctor Alberto García d’Elx. En plena pandèmia del coronavirus, la pacient Marina Macià tenia cita telefònica amb la metgessa. Així, tal com ha tingut coneixement El Tempir, la metgessa li ha telefonat a les 9.41 h el dia 30 de desembre. S’ha presentat i ha identificat la usuària. La conversa no tindria més transcendència si no és que la doctora li ha demanat si li podria parlar en castellà. Marina Macià ha respost a la petició que s’estimava més continuar en valencià.
Tot seguit, quan ha volgut saber el motiu de la cita, la pacient ha començat a explicar que “El dia 26 de desembre…” i l’ha interrompuda. Li diu que no entén el valencià i que li ho diga en castellà. Marina es reafirma a continuar en valencià. Amb tot, li aclareix que “No tinc cap problema a repetir o traduir el que necessite. El dia vinti-i-sis és el dia veintiseis. Vaig estar amb una persona que és positiva de coronavirus”.
La metgessa torna a interrompre de manera brusca la conversa amb un “¿Me puedes hablar en castellano? No te entiendo”, cosa que provoca que l’afectada li diga: “Sí, mira, una persona positiva de coronavirus significa una persona positiva de coronavirus”. Davant aquestes paraules, torna a dir-li que no l’entén per rematar la seua intervenció amb un “Mira, nena, me hablas en castellano, que tengo mucho trabajo y no puedo estar perdiendo el tiempo”.
En conseqüència, després d’aquesta conversa d’una durada d’un minut i escaig, en cap moment M. Macià s’ha mostrat disgustada perquè fora atesa en castellà sinó pel malestar que li ha provocat que fora discriminada per parlar en valencià i, a més, d’una manera tan maleducada.
L’atenció en valencià d’empreses que gestionen privadament el servei públic valencià de salut
El Tempir recorda que els centres de salut com els consultoris són serveis públics gestionats directament per la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública i, per tant, hauria d’estar garantida l’atenció en valencià i el fet de poder adreçar-s’hi amb normalitat en la llengua pròpia del país. En aquest cas concret, la gestió d’aquest consultori depén de l’empresa Ribera Salud. I malgrat que la gestió siga privada, el servei és públic. Per tant, qualsevol empresa contractada per aquesta Conselleria està sotmesa també a complir la legalitat lingüística vigent. De fet, la Conselleria ha de vetlar perquè siga així i no ho fa. Tant de bo siga ben prompte la gestió pública directa per part de la Conselleria dels serveis que presta Ribera Salud a la comarca del Baix Vinalopó.
Amb tot, que el personal sanitari de la Conselleria, i en aquest cas una metgessa d’un servei públic gestionat per una empresa privada, parle en castellà, no ha de comportar cap entrebanc perquè qualsevol usuari puga parlar-los en valencià i, a més, aquests tenen l’obligació d’entendre’l. Aquest cas que denunciem no constitueix una excepció de la legalitat vigent. El gran contratemps és que som davant un problema estructural perquè moltes vegades els treballadors d’empreses subcontractades desconeixen la normativa lingüística vigent i ningú els ha informat que, pel cap baix, han d’entendre el valencià. Això és degut, d’una banda, a la negligència i desídia de l’empresa Ribera Salud, que no sols es manifesta en aquest consultori sinó també en l’Hospital del Vinalopó; i, d’una altra banda, no lleva també que hi haja casos en què els treballadors no vulguen entendre el valencià per comoditat o per omissió conscient del deure professional d’entendre’l.
Marc normatiu
De fet, d’acord amb aquesta nova situació de supremacisme lingüístic, El Tempir considera que no es poden vulnerar els drets lingüístics dels valencianoparlants i, més concretament, el dret a expressar-se en valencià sense exigència de traducció ni discriminació, tal com ho reconeix l’article 3 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Aquesta mena d’actuació també vulnera l’article 9 de l’Estatut d’Autonomia, que reconeix que els valencians tenim dret a adreçar-nos a l’administració del País Valencià en qualsevol de les dues llengües oficials. Fins i tot, l’Estatut de l’Empleat Públic preveu que els funcionaris han de garantir l’atenció del ciutadà en la llengua que ho sol·licite sempre que siga l’oficial al territori. No hem d’oblidar tampoc l’article 16 de la LUEV que estableix que “els serveis públics directament dependents de l’Administració han de garantir que els empleats que tenen relació directa amb el públic tinguen el coneixement suficient del valencià per a atendre amb normalitat” i, per tant, els treballadors de Ribera Salud hi estan inclosos.
El comportament discriminatori més amunt descrit i tants altres que succeeixen habitualment no fan més que vulnerar l’oficialitat del valencià a casa nostra. L’administració valenciana hauria d’evitar aquestes situacions, sobretot quan som encara l’única comunitat autònoma amb llengua pròpia que no disposa d’una regulació de la competència lingüística necessària per a ocupar llocs de funcionaris en l’administració pública. És lamentable que aquestes situacions passaren en els governs del PP, però ara també durant els 6 anys de govern del Botànic. No mereixen que pacients com M. Macià siguen tractades com a ciutadanes de segona categoria a casa nostra. Després de 38 anys de la LUEV, el govern valencià hauria d’assumir d’una vegada per totes que els treballadors del sector públic, més concretament el sanitari, com ja ho és el docent, han de saber les dues llengües oficials per a treballar a casa nostra. Un bon professional sanitari és també aquell que té una competència lingüística adient. El contrari és fer prevaldre l’estatus d’una comoditat lingüística incompatible amb el dret a ser atés en valencià. El Tempir ha pres les accions necessàries per a denunciar aquest cas en les instàncies oportunes.