Ningú és més valencià que ningú, però tampoc ho és menys. Però passa el temps i sembla que aquesta afirmació no acaba de ser clara i nítida en el frontispici de la valencianitat, si és que hi ha un corpus teòric ben bastit sobre què hem d’entendre per ser valencià. De fet, una gran part dels nostres conciutadans de la línia Biar-Busot en amunt continua veient la comarca del Baix Segura com una terra de frontera en el sentit més estricte geogràficament i/o sociolingüísticament. Fins i tot, la veuen -ai las!- com una terra incompleta o esguerrada quant al fet de ser, sentir-se o declarar-se valenciana.
Per als qui vivim al sud, el Baix Segura sempre l’hem vist -i no d’ara, sinó històricament- com una terra de contactes, d’intercanvis comercials, de trobades, de bon veïnatge, de veure’ns entre iguals amb una alta permeabilitat lingüística entre nosaltres… a fi de teixir interessos comuns i complicitats, de teixir al capdavall societat valenciana a la nostra manera. Vet aquí el nostre desafiament, el de crear espais d’articulació i d’aliances, no sols entre la gent del sud amb el Baix Segura, sinó també amb la resta del país.
Per tot això, el projecte Teixim llaços des del sud del sud, impulsat per El Tempir i l’AVL, és una aposta per revalorar la història brillant d’Oriola -i per extensió, de la comarca-, la cultura, l’arquitectura, la toponímia, l’antroponímia, la gastronomia, els paisatges, les tradicions i els costums de la gent del Baix Segura. En temps oblidadissos com els actuals, l’exposició -organitzada en 11 plafons temàtics més el que n’encapçala la presentació- i els materials que l’acompanyen (un documental, un còmic i el material didàctic) volen fer reflexionar els alumnes, principalment, però també la societat baixsegurina, sobre l’origen i la història de l’herència que han rebut i que els fa ser com són. Amb tot, és un viatge d’anada i tornada.
És d’anada, perquè tot plegat és un viatge al redescobriment i a l’orgull propi de ser d’aquesta comarca. Per tant, el projecte tracta de rehabilitar la memòria col·lectiva. Aquesta rehabilitació (o exercici de revaloració) transita també per descriure les varietats lingüístiques del castellà i del valencià que es parlen al Baix Segura, varietats que són tan vàlides com qualsevol altra i que cal salvaguardar-les i fer-les servir sempre amb la màxima estima possible davant prejudicis o tòpics que no n’afavoreixen la conservació ni la convivència lingüística. A més, cal evitar estigmatitzacions envers aquestes varietats que han de ser compatibles amb l’estàndard.
I alhora és de tornada, en la mesura que el Teixim llaços cerca aquells elements de la valencianitat del Baix Segura que són comuns amb la resta de comarques en pro d’un coneixement mutu i el diàleg. El visitant hi veurà tot un imaginari col·lectiu compartit que pretén crear espais per a la convivència i l’entesa. Els valencians s’han de veure identificats en aquest marc referencial que és ben palpable i vigent a hores d’ara a les terres de l’antiga Governació d’Oriola. En la mesura que s’hi vegen reflectits, avançarem. En la mesura que senten com a pròpia aquesta comarca, vertebrarem. En la mesura que entenguen (i entenguem) que “ser oriolà és la manera que tenen els habitants d’Oriola de ser valencians”, hi haurà partida per a jugar.
No s’ha d’oblidar que justament aquest marc referencial és el que permet cosir -en aquest cas metafòricament amb corda de cànem tal com apareix en la imatge que il·lustra el Teixim llaços- aquesta peça solcada pel Segura amb la resta de peces comarcals dins el complicat trencaclosques de singularitats valencianes. En efecte, som un poble amb singularitats, però no en tenim ni més ni menys que altres pobles de la nostra mida. Tan singulars poden ser les terres del Maestrat com les del Baix Segura, per exemple. Ara bé, les singularitats o els particularismes no han de servir per a separar. Han de servir per a unir. No hi haurà un nosaltres si no es forma una unitat des de la pluralitat de singularitats territorials.
Ara bé, per a generar eixe nosaltres també cal invalidar d’una vegada per totes aquella valencianitat, practicada per un segment important de la nostra població, segons la qual aquells que fan i diuen sentir-se valencians al seu poble i fins i tot atorguen carnets de bons valencians, quan venen al sud renuncien a la seu valencianitat lingüística i cultural, i després es planyen perquè diuen que al sud es parla ben poc o que gairebé ningú se sent valencià.
Ben mirat, el Teixim llaços, que vol viatjar per tot el país (de sud a nord), té la vocació clara de transformar la percepció de la realitat baixsegurina a fi d’agitar consciències. S’havia de començar per algun lloc i s’ha començat directament anant al rovell de l’ou. És un projecte que mira el futur amb positivisme, però és un positivisme forjat en el treball. Per a guanyar el futur, cal construir els ponts indispensables i urgents amb el Baix Segura.
I si parlem de construir, tinguem ben clar que aquest és un projecte que naix del valencianisme cívic i conscient, i alhora crític, que representa El Tempir, i que assenyala el camí que s’ha de seguir amb la comarca més meridional de la nostra geografia. El Tempir construeix sud. Sí, construeix. Aquesta és la via, l’única que ens ha d’interessar. Qui estiga per construir ha d’estar amb aquest projecte, ha de difondre’l, ha d’estendre’l al seu poble, a la casa de cultura o al centre educatiu més pròxim. El Teixim llaços ha vingut per posar llum en la boira (o en la bòria, com diuen a molts pobles del tram valencià del riu Segura). Tots estem obligats a contribuir a fer forta eixa llum per a caminar junts.
Josep Enric Escribano
President d’El Tempir
L’article Teixim llaços: cosir per vertebrar el sud i el país fou publicat en la revista Allioli núm. 284 d’abril de 2022.
